La millor experiència del món

Som uns privilegiats, si. Uns privilegiats de tenir el millor restaurant del món a tocar de casa. I sense dubtar-ho he de dir que s’hi ha d’anar.

Vull dir, abans de tot, que no és una experiència barata, com podeu suposar, però tampoc no cal ser milionari per anar-hi. Només cal tenir les ganes suficients per gaudir d’una experiència gastronòmica magnífica. I pels diners...no cal preocupar-se, des del moment de la reserva, teniu tot un any per anar estalviant...I és que l’experiència d’anar al Celler de Can Roca, la d’anar al millor restaurant del món, comença molt abans d’entrar per la seva porta, comença més d’un any abans, i al post d’avui en comparteixo la meva experiència.

Si teniu la intenció d'anar-hi, ja heu de saber que no és tan fàcil com trucar i reservar, sinó que la reserva és gestiona via online a través del seu web: cada primer dia de cada mes, a les 0h obren el període de reserva del mes anterior però de l’any vinent. És a dir, el pròxim 1 d’abril a les 0h, estarà disponible per fer reserves únicament el mes de març del 2017. I s’ha de ser més ràpid que el vent, perquè a les 12:10h ja no queden places! Si accediu a la seva web també veureu que podeu apunta-vos a una llista d’espera, però d’això no us en puc parlar. Jo vaig seguir el mètode ordinari de reserves.

Com us deia, l’experiència ja comença en el moment en que decideixes reservar, quan arriba el primer “primer” dia a les 12, et despistes un moment i ja són les 12:15h...i per una cosa o una altra van passant aquells primers dies de mes, fins que decideixes posar-te una alarma al mòbil que soni 5 minuts abans de l’hora. Recordo el dia que vaig aconseguir fer la reserva, sopant en un altre gran restaurant del que ja vaig escriure l’Indochine de Ly Leap. Érem 3 les persones que vam començar el procés de reserva, tots tres enganxats al mòbil intentar reservar una taula, fins que al final i després de varis intents fallits, ho vaig aconseguir! Ja teníem la confirmació de que el dia 24 de febrer del 2015 a les 21h soparíem en uns dels millors restaurants del planeta, i al que dies després, tornaria ser l’escollit com a millor restaurant del món.

Aquell any d'espera no és més que el compte enrere, un compte enrere latent i emocionant que va arribant a la seva recta final un mes abans, quan esperes aquella confirmació que no acaba d’arribar, fins que arriba. Quan comentes la jugada amb gent que ja ha tingut el privilegi d’anar-hi, gaudint de les seves experiències i anotant mentalment els seus consells, fins que finalment...arriba el dia: nervis, emoció, i sobretot, unes grans expectatives.

El Restaurant dels germans Roca està situat en una zona poc glamourosa, a les afores de Girona. En un carrer més aviat estret, entre edificis. D’entrada, res de sorprenent, tot i que la façana ja denota certa elegància, res destaca excessivament, fins que t’endinses per una rampa negre en un dels extrems que desemboca en una terrassa d’un petit palauet, amagat i silenciós. 




És obrir la porta en un dels extrems, i un espai blanc, futurista i molt lluminós et trasllada directament a una altra dimensió on els nerviosisme i l’excitació està a flor de pell: La veritable experiència està a punt de començar...Taula 8 finestra - diu un cambrer a l’altre, i seguidament es dirigeix a nosaltres dient-nos - m’acompanyen a la taula?

Ja estem allí, ens endinsem dins el menjador del Celler de Can Roca, un espai modern, sofisticat i elegant amb un jardí central reclòs entre vidrieres i tot de taules rodones plenes de gent al voltant. Nombrosos cambrers perfectament organitzats es van movent per la sala, i dos d’ells, ens esperen a la nostra taula invitant-nos a seure-hi, i per fi...comença el show!

T’ofereixen 2 menús, un de 180€, amb menys quantitat de plats, amb opció d’escollir entre alternatives, i un altre, el que ve a ser el menú degustació, anomenat per ells com a “Menú Festival” de 195€.

Nosaltres vam optar per escollir el Menú Festival, segur que el que fa la immensa majoria de la gent que hi va. Aquest esta format per 7 aperitius, 11 plats i 3 postres. I tot i xafardejar els seus grans llibres de vins, dobles i extensos fins a l’infinit, vam optar per acompanyar l’àpat amb el maridatge que ens proposessin, d’aquesta manera segur que degustaríem vins que mai més poguéssim beure, i he de dir que va ser un gran encert. La selecció del Josep Roca va ser excel·lent i vam poder gaudir de 15 vins i caves exclusius, diferents i algun de ben estrany, on no hi podien faltar DO de les nostres terres com el Nelin 08 de DOQ Priorat o el Carles Andreu 13 Trepat DO Conca de Barberà, a més de varis DO Penedès, DO Empordà i d’altres regions d’Espanya, Alemanya i França.

Aquí teniu algunes fotografies del nostre “gran sopar” (no les poso totes perquè sinó aquest post seria etern i tampoc no cal revelar totes les sorpreses...)

Aperitiu: "Menjar-se el món" Thailàndia, Japó, Xina, Perú i Corea

Aperitiu: "Memòria d'un bar als afores de Girona" Calamars a la romana, ronyons al xerès, musclos en escabetx, bacallà amb espinacs i pinyons, campari

Aperitiu: "Gelat d'oliva verda"

Aperitiu: "Corall" Ostra ying-yang i Ceviche d'orada

Aperitiu: "Briox de tòfona"

Cosnomé de carbassa amb te verd

Escamarlà amb salsa de fava de cacau

Amanida de perdiu amb col fermentada, col amb oli de beicon i estregó

Gamba marinada en vinagre d'arròs

Besuc de la piga amb samfaina

Llata de vedella amb moll de l'os, tendons alvocat terrós

El que vam notar van ser moltes connotacions de la cuina mediterrània i productes de temporada, evidentment tot portat al punt més sublim.

Perfum Turc (postre inspirat en un perfum)

Cromatisme taronja 

No cal que digui que ESPECTACULAR és poc, quan la diversió, la curiositat, la sorpresa, els aromes i sabors, la posada en escena i la presentació de cada un dels plats, un servei impecable i un entorn agradable i íntim, s’ajunten superant la perfecció imaginable. 
Que en puc dir jo, un simple comensal, del que els entesos han qualificat com el millor restaurant del món? Doncs res més que aquesta ha estat una de les meves millors experiències vitals, una experiència completa que va culminar amb una fotografia conjunta amb els reconeguts cuiners i jurat de MasterChef (en Jordi Cruz, Pepe Rodríguez i Samantha Vallejo-Nágera), que coincidentment també van sopar allí aquell dia, i els grans, grans, grans mestres, en Joan i en Jordi Roca i Fontané. 

Sense dubte, una experiència que recordaré sempre amb emoció i molt bon sabor de boca, i que mal em pesi, potser no tornaré a reviure mai més, o potser si, qui sap...

_____________________________________________

Pots seguir L'Aparador de Reus a

FACEBOOK · BLOGLOVIN' · INSTAGRAM

SENSE REGISTRE: Bones Tardes

Recordo, de quan era petita, la meva avia entrant als establiments amb mi agafada de la mà i només al entrar dir la frase "Bones tardes" i dir-me a mi, “que es diu...” i jo repetir la mateixa frase, i seguidament veure com el personal de la botiga amb un somriure a la boca i un petit gest amb el cap, moltes vegades sense deixar de fer el que es portaven entre mans, li responien amb la mateixa frase, algunes vegades, fins i tot, afegint-hi el seu cognom de casada. Avui però, aquesta frase ja som pocs els que l'utilitzem, i més els que són més joves. Però el que és més greu, és que s'està perdent l’ús d'aquesta frase i la majoria de les seves variants "més actuals" com: bona tarda, bon dia, bones o el simple "hola", a l'entrar en un establiment, i adéu, passi-ho bé, fins un altra...al sortir-ne. De nou...actuem SENSE REGISTRE. 

Avui doncs, escric aquest SENSE REGISTRE, motivada per les meves pròpies experiències personals i per una frase que corre per la xarxa, que fa pocs dies vaig llegir, i que diu el següent: No confundas tener título universitario con tener educación. El título es un papel, la educación es contestar cuando te dan los buenos días.  

Sembla que el Josep Baiges, del Món de Reus, i jo ens haguem posat d'acord per parlar del tema, però, la veritat és que ha estat coincidència total! Ell escrivia al número de febrer de la NW La Revista de Reus sobre "El millor dependent del món", explicant l'experiència viscuda per una mare, que va tenir lloc al Restaurant Museu del Vermut de Reus. Una anècdota que té a veure amb un "potito” trencat, un cambrer i l'atenció al client, una atenció, apunta, "que encara trobes en molts establiments de la ciutat, malgrat que, com tot a la vida, també observes que dissortadament es va perdent..."  

Coincideixo amb el Josep en destacar la professionalitat i el savoir-faire dels comerciants de Reus, tots esperem ser atesos de la millor manera, ja sigui assessorant-nos, oferint-nos allò que estem buscant o simplement deixant-nos passejar i xafardejar lliurament. Molts utilitzen el registre de forma magistral, però per contra, moltes vegades aquella persona que esperem que ens atengui ha perdut el registre, i la sensació que ens provoca és la de ser transparent. Una sensació que es fa contradictòriament molt visible. La causa pot ser molt diversa: ja sigui per com anem vestits, per com ens diem, perquè no som habituals, perquè la persona té una conversa apassionant per telèfon amb una amiga, perquè fa 3 mesos que no cobra, perquè té un mal dia o perquè senzillament desconeix el registre a utilitzar...i una experiència així pot derivar en no tornar a posar els peus en aquell establiment, i el que és pitjor en una ciutat petita com Reus, a parlar-ne, i no precisament bé... 

Cal dir però, que en alguns casos aquesta sensació de buidor ens la busquem nosaltres mateixos...És cert que entrar saludant en algun establiment d’una d’aquestes grans cadenes és bastant absurd, fins i tot pot resultar ridícul perquè semblaria que estiguis saludant al maniquí de l’entrada, que evidentment careix de registre i d’educació. En aquests locals, la immensa majoria de vegades, ningú estarà pendent de qui entra o surt, senzillament, la feina del personal n’és una altra, i així ens hi hem acostumant, però això no justifica que sigui el correcte, penso... No se si és cosa de la globalització, o senzillament de la mala educació. Potser una mica de tot, i aquest fet, sumat a l’oblit del registre fa que ens comportem així de forma sistemàtica. El que si que és cert és que cada vegada més ens hem malacostumat a entrar en un establiment, ja sigui gran o petit, i no dir ni ase ni bèstia, entrar parlant pel mòbil o senzillament ignorar qualsevol presència humana. I quina és la sensació i l’actitud de la persona que espera per atendre'ns (quan hi és)??? Doncs segur que si és un bon comerciant serà bona, però posaria la mà al foc en que l'experiència sempre podria haver estat millor si la nostra actitud també hagués estat més bona. I res més que un simple “Bon dia” pot garantir-nos una molt bona experiència comercial.

Així que per acabar només dir que: no s'ha de perdre el registre ni al entrar, ni al sortir, ni al servir! "Bon Dia" a tots!!!